Ocasionat principalment per corrents d'aire o canvis bruscos de temperatura. Bé tractat i agafat a temps no sol ser mortal. El periquito afectat estarà trist i amb el plomatge inflat, roman somnolent i amb una respiració pesada. Cal donar-los calor, si els tenim a l'exterior caldrà posar-los a cobert dins de casa, si aconseguim que el malalt aconsegueixi una temperatura estable ja haurem avançat bastant. Aigua neta, una bona alimentació de qualitat, panís perquè no deixi de menjar i alhora engreix són fonamentals. Per ajudar encara més, substitueix l'aigua per infusió de camamilla o de fonoll (a temperatura ambient). Sol ser recomanable aïllar els exemplars malalts.

 

Malaltia que es manifesta en forma de crostes al bec, a la part de la cera i fins i tot a les potetes. No és per res mortal però sí molt molesta per al periquito. Untant un bastonet de cotó amb oli d'oliva (o millor encara amb oli de parafina, de venda en farmàcies) i restregándoselo per les zones afectades, en un parell sessions, se'ls sol anar completament. Cal perllongar el tractament un parell de setmanes més per assegurar-nos que no tornen a aparèixer els àcars. Si això no funciona a les botigues d'animals venen alguns tractaments, n'hi ha en forma de pomades, en esprai i gotes que s'administren al coll de l'au, funcionen pràcticament en tots els casos.

 

Es presenta en els casos en què es donen aliment adulterats o menjar verd sense rentar. L'ocell està trist, bec brut, plomes estarrufades, pap molt distès, pell violeta, deixen de menjar i beuen àvidament. La malaltia dura uns 3-5 dies i acaba amb la mort. Cal donar-los grans nets i enciam ben rentada.

 

Apareix en els exemplars joves, es deu a la mala qualitat del gra, el periquito està trist, no menja i els excrements són toves i aquoses, beu abundantment i enflaqueix ràpidament acabant amb la mort. Els hi separa per evitar contagi, se'ls manté amb una temperatura suau i se'ls dóna aliment molt net.

 

Malaltia crònica que es caracteritza per la dificultat respiratòria, molt accentuada en la respiració. És una malaltia difícil de curar, per no dir impossible, però generalment no ocasiona la mort. Cal no cansar ni espantar l'animal, que pot millorar si es posa en l'aigua de l'abeurador un trosset de regalèssia o unes gotes de xarop de Tolú.

 

Inflamació dels bronquis i mucoses, que recobreixen les vies aèries. Pot ser produïda per polsim de calç viva, gasos irritants, gèrmens ... Els exemplars afectats respiren penosament, obrint el bec per aspirar aire, romanen quiets amb els ulls tancats, perden la gana i poden arribar a sucumbir. Per al tractament és necessari posar-los en un local abrigat però ventilat. Cal separar de la resta per evitar el contagi.

 

Freqüent en els exemplars joves, s'observa al moment en veure'ls saltar i volar per la gàbia de manera estranya, imprevista i esbojarrada, quedant finalment com paralitzats per les potes i ales, el que ja els impedeix saltar i volar, arrossegant feixugament per terra . Malaltia incurable, l'únic remei alguna cosa eficaç és impressionar sobtadament duchándolos amb aigua freda i assecant immediatament al sol, el que pel que sembla els torna el funcionament normal dels membres.

 

Els periquitos fan inútils i continus esforços per dipositar els seus defecacions, es cura donant abundant enciam.

 

Es tracta de ruptures d'algun osset, particularment de les ales o les potes, no sol haver complicacions, però si no es va amb compte la soldadura té lloc defectuosament i l'exemplar pot quedar coix.

Pot donar-se perquè el periquito estigui sol i més quan es tracta d'adults que han viscut en comú. Si el solitari és mascle, li desapareix la malenconia només amb posar-li amb un altre, sigui mascle o femella. En canvi si és femella, només s'hi posa remei amb un mascle, ja que amb una femella la atacarà, matant si pot.

 

L'excés de greix no sol ser mortal per als periquitos que no es dediquen a la reproducció, en canvi si ho és per aquests, sobretot per a les femelles que moren per atravesárseles un ou. El remei més eficaç consisteix en separar-los en una gàbia individual, donar-los verdura i menjar en quantitat suficient per a la seva nutrició però sense que s'afarti.

 

Disminució o privació absoluta de certs moviments voluntaris. Les causes poden ser diverses, defectuosa alimentació, manca de llum solar, manca de vitamines ... Cal donar-los abundant enciam, os de sípia i llum solar directa. Si la paràlisi és d'un exemplar adult, és incurable.

 

Perden l'alegria, deixen de cantar i romanen en els saltadors amb les plomes estarrufades, estan amb els ulls tancats i la seva respiració és accelerada. Triguen molt poc a morir. Se'ls aïllarà, limpiándoles la gàbia cada dia, es renovarà l'aigua dues o tres vegades al dia, tirant-li de 2 a 5 grams de sulfat de ferro per litre.

 

Es presenta com un tumor petit que surt sota la llengua, el que els impedeix menjar, i es coneix quan el periquito està amb el cap eriçada i el bec gairebé sempre obert. Se li obrirà el pic, agafant-los la llengua amb unes pinces i amb una agulla desinfectat arrencar-los el call i aplicar a la heridita, un liquito a base de ceba picada i vinagre fort. Cal mantenir l'ocell una hora sense aigua ni enciam.

 

Són uns paràsits petitíssims que s'allotgen sota les plomes. Es coneix que estan atacats per ells en tenir les plomes estarrufades, mostrant inquiets i sense parar de expurgarse. Es deu a falta d'higiene, es ruixa al periquito amb alcohol de 90 º i se li posa en una gàbia neta.